Espectacular cloenda del Festival Llums d’Antiga de l’Auditori al Monestir de Sant Pau del Camp amb un concert pel record de la formació belga Graindelavoix dirigida per un formidable Björn Schmelzer, interpretant els Tenebrae Responsoria de Carlo Gesualdo, el motet Miserere mei deus del mateix autor i una estrena mundial de Joan Magrané, qui versiona el mateix psalm.
Possiblement sigui aquesta una de les millors obres del compositor reusenc, en mantenir-se fidel a la seva línia estètica, sempre plena d’emoció, però poques vegades evident, de colors definits i viatges quasi narratius gràcies a un ús gairebé descriptiu de la música. Com ja es va veure a la seva Missa a 6 veus, potser sigui en el món coral (i potser religiós?) on adquireix un grau de sofisticació i refinament més elevat.
Intentar descriure la composició no li faria justícia, s’hauria de parlar de totes les breus seccions, ben diferenciades, que se succeeixen, les diferències que les caracteritzen, els diversos estats emocionals que suggereix cadascuna, les diferents textures que demanen (els falsets meravellosos dels tenors, per exemple)… Una joia plena de fantasia i que va funcionar perfectament dins el programa Gesualdo de la vetllada, tant per varietat de l’obra com per un ús visceral del teixit musical.
Poca cosa a dir de l’obra magistral que són els Tenebrae Responsoria, una epopeia de dues hores carregada d’emoció, violència i bellesa capaç de rivalitzar amb la Passió segons Sant Mateu de Bach pel que fa a contingut dramàtic. És en moments com el «Seniores Populi», on una lleu melodia es repeteix al verb exierunt, tercera persona del plural del verb sortir (surten), passant de primera veu femenina a segona, després a tenor, on el drama és descrit, caracteritzat i capturat, per exemple en el motiu primer descendent i després ascendent, i com aquest va canviant de color (i ornamentació!) en funció de la veu que el canta. Impossible no deixar-se endur per la força emotiva que resideix en cada detall de l’obra de Gesualdo.
Amb el text davant i sentint un enregistrament dels Responsoris (per exemple el que tenen els mateixos Graindelavoix, on repeteixen alguns dels intèrprets que vam sentir ahir) un no pot parar de percebre nous detalls, i recomanaria sobretot, tornar-los a sentir en viu perquè és una experiència sensorial extraordinària.
Simplement sensacional el director Schmelzer, extraient el màxim potencial de totes les veus que van inundar el Monestir. Les dues veus femenines en estat de glòria (Teodora Tommasi i Florencia Menconi), un baix de timbre de primera qualitat i execució finíssima (Arnout Malfiet), un tenor que liderava el psalm que tancava el concert amb una convicció pròpia d’altres temps (Marius Petersen) o el tenor de Granollers Albert Riera destacant per la precisió com atacava cada nota i modulava el color en funció de la situació amb una exactitud fora de sèrie. És possible que la descripció de cada intèrpret es pugui aplicar a tota la resta de l’ensemble perquè l’estat de la formació era altíssim: veus calibrades, equilibrades, punyents, de timbres purs i bons efectes vocals. La resta de la formació van ser Razek-François Bitar (alto), Andrés Miravete (tenor) i Adrian Sîrbu (tenor).
Una obra com els Tenebrae Responsoria (i també el Miserere de Magrané) exigeixen un conjunt de persones exposades, disciplinades i amb un talent genuí, i Graindelavoix no només va oferir això, sinó també una vetllada històrica. Irrepetible, però de les que se’n volen més.
